El foc pren amb delit de flames
la celístia negra de la festa,
balla una constel·lació d'estels
amb cors ebris de fantasies
la cançó de la nit més curta de l'any.
L'estiu és una esperança que naix
despullada de freds fugits
i plena de l'ombra d'una rialla de lluna,
que fa ganyotes de complicitat taronja
a tots aquells indígenes d'un meandre,
que esclafa la seva pell
a la riba del riu Ebre,
al voltant dels batecs en festa de Flix,
i a l'ombra del cor d'una foguera
que crida amb flamarades suggerents:
Visca la Festa de Sant Joan.
