El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Roser Caminals

Sobre l'entrevistat...

Roser Caminals: “Quan oblidem el passat és gairebé segur que construirem un mal futur”

A la Roser Caminals li van robar la llengua dues vegades: una ho va fer el franquisme i l’altra la distància. Des del 1981 viu als Estats Units casada amb el novel·lista nord-americà William Heath. Que és justament l’escriptor que s’asseu al seu costat durant l’entrevista que fem a la llibreria Laie i que, pel que sembla, entén el català, ja que a cada pregunta que la Roser respon, depenent del que amaga l’interrogant, ell somriu, fa cara de rumiar o diu que sí amb el cap.

La Roser va aprendre a escriure en la llengua robada pel seu compte. Deixant constància que hi ha il·lusions que el franquisme no va poder silenciar. I potser, des d’aleshores, la manera d’assegurar-se que no li tornarien a prendre va ser escrivint llibres, a més de sis mil quilòmetres de Barcelona, en català.

Llibres com el que ara presenta: Els aliats de la nit (Edicions 62). On les pàgines parlen d’identitats, de dubtes, d’herois anònims que sobreviuen a les palpentes de la guerra. Entre les salvatjades que esgarrapaven vides, omplint-les d’aquelles ferides que el temps no sap curar. Esbossant exilis, fronteres i riscos. Obrint la part fosca: la del comiat, la de la mort. Ensenyant la part més esperançadora: la de renunciar a l’oblit.

Text i imatges: Gemma Ventura

Entrevista

Viure en dos continents és com tenir dues vides?

Sí.

I són compatibles una amb l’altra?

Jo crec que sí. Ets una mica un pària als dos llocs, però això té la seva dimensió positiva.

El millor de la distància és que tens més perspectiva de tot.

Exacte i jo inclús em plantejo a vegades si hauria escrit sobre Catalunya si no hagués anat als Estats Units.

T’han robat el català dues vegades, una durant franquisme i l’altra quan per voluntat pròpia vas marxar, has temut que hi hagués un tercer assalt?

Conscientment no, tot i que el context actual és inquietant. Però no he pensat que em robarien la llengua una altra vegada. Vaig fer un esforç per recuperar-la i d’això va sortir l’escriptura.

De vegades quan estimes una cosa i no vols que te la prenguin, la protegeixes i l’agafes una mica més fort. Estàs més alerta?

Crec que és un instint natural i humà, que se’m va despertar en trobar-me distant i al ser conscient de què la llengua me l’havien robada dues vegades, encara que la segona no va ser culpa de ningú sinó que va ser una migració voluntària. Però és llavors quan vaig sentir aquest impuls de recuperar-la i de preservar-la. L’escriptura era una afició que venia d’abans, però aquest va ser el detonant.

Vas poder votar des dels Estats Units?

Jo no vaig poder votar perquè sóc ciutadana americana i no em van deixar. Però el meu pare que té 89 anys va poder votar des dels Estats Units.

I va arribar el vot?

Sí, el seu vot va arribar.

Votar des de la distància deu tenir un sentiment afegit.

Per ell va ser molt important.

En aquest llibre també parles, en un altre context, de les identitats negades.

Sí, en els meus llibres no em proposo conscientment escriure sobre la identitat, però sempre hi apareix. És a dir, que deu viure en el meu subconscient d’una manera constant. Sempre hi ha una fluctuació d’identitats. Un dubte de qui sóc. En aquest llibre aquest tema és central, ja que apareix per la necessitat, per part dels espies i dels qui treballaven per la resistència, d’encobrir la identitat.

Et planteges sovint qui ets?

Potser sí, però tampoc d’una manera obsessiva. Jo no sé ben bé qui sóc, però això no em preocupa perquè m’interessa més la identitat dels altres. Com escriptora em dono als meus personatges. I m’interessa més estudiar als altres que no pas estudiar-me a mi mateixa. Jo sóc un tema avorrit per a mi.

A vegades la manera més directa d’aprendre és fer-ho a través dels altres que no pas d’un mateix.

T’enriqueix més a tu mateix. I el novel·lista té aquesta tasca: donar-se als personatges.

“Tots som dos: el que som i el que semblem. A la llarga acabem sent el que semblem”. Vivim disfressats?

Tots tenim màscares i existeix el perill de practicar molt les identitats fictícies, de portar les màscares posades massa temps. La identitat íntima, la personal, és fluida, és problemàtica. I pot desaparèixer. Ens podem transformar en allò que semblem fàcilment.

I també ens podem transformar en titelles, com els hi passa a alguns personatges d’aquest llibre que per inconsciència o ignorància acaben perdent el control de la seva vida.

La figura del titella apareix en el llibre i és una analogia molt important perquè hi ha forces que ens controlen i que nosaltres no podem combatre ni vèncer. Tots som titelles de vegades.

I no només en el context en què es centra el llibre, sinó que també ara.

Sempre.

Sempre existirà el teatre?

Sempre existirà el teatre i els fils que manipulen a les persones, almenys fins a un cert punt. I contra això tenim l’educació i la informació.

La llibertat fa por?

Llibertat vol dir independència de pensament i de criteri. I això fa por a molta gent. De vegades és més còmode lliurar-se al criteri i al pensament d’un altre. Això ho veiem a la història constantment i és perillós.

No es tracta d’aliar-se només amb la nit, sinó que també amb tu mateix. Amb el que ets.

Sí. Hi ha una necessitat de supervivència individual que en realitat és la llibertat.

Apareix una ètica mèdica sense escrúpols que amputa cames i braços quan no és necessari. Se’n podria fer una doble lectura perquè, al mateix temps, també estan tallant veus que no interessen?

Sí. En la novel·la hi ha personatges que es mouen encara per impulsos ètics, per un cert idealisme i n’hi ha que no. Fan feines molt semblants, però per motius molt diferents. Jo no havia pensat en aquesta interpretació teva, però em sembla legítima. Hi ha una amputació de veu i d’identitat en molts personatges.

Al llarg de la novel·la hi ha un silenci dens, que pesa massa. Ets partidària del silenci o de les paraules?

Depèn de les circumstàncies. Hi ha vegades que el silenci és necessari, però com a escriptora en general sóc partidària de les paraules.

Encara que en aquesta novel·la el silenci, tot allò que no es diu i s’amaga, té un pes important.

El silenci és part de la supervivència en alguns casos.

Apareix la doble cara dels camps de concentració: la realitat que es viu a dins i la que s’amaga de cara enfora.

No em vaig proposar escriure sobre l’holocaust perquè aquest tema s’ha treballat molt. Però era impossible ignorar-lo atesa l’època en què estem, els anys 40. El que m’interessava era la ignorància que encara hi havia sobre l’holocaust a Europa. Hi havia figures polítiques que sabien el que estava passant en els camps nazis; però hi havia gent culta, informada, que ignorava el que passava, que es pensava que eren camps de treball forçats com a qualsevol altra guerra i que no se n’adonaven de l’extrem on arribaven les coses. No veien que no eren camps de treball sinó que d’extermini.

I el qui provava d’explicar la realitat el tractaven de boig.

Era una realitat de bojos. Per tant era lògic que l’informe, l’explicació, el testimoni sobre un camp nazi provoqués un diagnòstic de bogeria a la novel·la.

És una salvatjada quan converteixen les pallisses en sessions de teatre.

És que els camps de concentració eren un gran teatre. Era un espectacle. Era una coreografia que els nazis muntaven amb molta atenció i detalls.

La setmana passada la Neus Català va fer cent anys. Sobre l’horror dels camps de concentració és ella qui va dir: “He sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, que van morir als camps de la mort”. Tu necessites recuperar el passat?

Crec que la memòria és essencial per tot. No només per l’escriptor, sinó que també pel polític, per la ciutadania. Quan oblidem el passat és gairebé segur que construirem un mal futur. Valem el que recordem.

Quants herois anònims han quedat enterrats.

Per això estava interessada a escriure sobre l’espia aficionat, no l’espia d’escola, ensinistrat, d’alt nivell com els que trobem a la literatura anglesa. Volia parlar de la gent com tu i com jo, persones que es van trobar arrossegades per unes circumstàncies. Persones absolutament ordinàries que van haver de fer coses extraordinàries. I per motius diferents: hi havia qui ho feia per avarícia, per idealisme, per patriotisme. És un homenatge a aquestes persones.

Encara que avui en dia segurament que, en situacions diferents, també n’hi ha molts d’altres.

Sempre hi és aquest ser anònim que fa alguna cosa extraordinària.

Oblidar pot ser una forma de sobreviure?

De vegades és una necessitat, un antídot contra la malaltia de segons quins records. Però els que podem recordar sense que ens perilli la vida ni el nostre estat mental, tenim l’obligació de recordar.

Vius als Estats Units. Des d’allà també deus ser testimoni de totes les persones que hi arriben buscant un futur millor.

Aquest fenomen de l’exiliat, del refugiat, del que fuig d’una crisi econòmica, d’una guerra intolerable com ho és la de Síria i de la pobresa extrema d’alguns països de l’Amèrica llatina és un tema que sempre és vigent. No mor mai.

Prefereixes explicar que mostrar. Escriure és suggerir?

De vegades hi ha corrents de paraules que són imparables, però crec que al lector se li ha de mostrar. No pots predicar mai. Jo potser sóc una escriptora molt visual però el lector ha de veure la història i després treure les seves conclusions.

Li dónes espai i respecte.

És el respecte pel lector i per la seva pròpia lectura. És fascinant descobrir com els lectors reescriuen la teva novel·la.

Dius que quan acabes una novel·la, quan n’escrius el punt final, et sents deprimida.

Vaig acabar la novel·la fa gairebé un any, perquè sempre hi ha un lapsus entre l’escriptura i la publicació. Però quan acabes una novel·la hi ha lectors que es pensen que tens una sensació de plenitud i és el contrari: ets tu l’exiliat, perquè tu has creat un món, l’has poblat i hi has viscut amb aquests personatges. Quan acabes, la contraportada et dóna un cop de peu i estàs fora, ja no pots continuar vivint allà. És una sensació de desolació. Jo crec que per això al cap d’un temps n’he d’escriure una altra.

Es podria comparar amb quan tens un fill, es fa gran i marxa de casa?

Jo crec que sí. És el que els americans en diuen la síndrome del niu buit. Però el fill sempre acaba tornant.

Per tu és fonamental compaginar l’escriptura, que és un acte més solitari, amb l’ofici de mestra?

L’escriptura és un misteri meravellós però també és solitari. Això és perillós.

Quin perill hi ha?

Que perdis la perspectiva del món perquè els escriptors ens nodrim de la realitat. Almenys el tipus d’escriptora que jo sóc. Crec que l’obsessió en un mateix no és massa productiva i has d’alternar aquesta introspecció amb la vivència, amb el tracte amb la gent, perquè així és com aprens a fer veus: escoltant converses, ficant el nas allà on no et pertoca. Es tracta de recollir retalls de converses, imatges que et criden l’atenció. T’has de projectar a l’exterior i no viure en una torre de vori.

Franja: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí