El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Un calor tan cercano

Autor/s: 
Editorial: 
Planeta ( abans Alfaguara)
Gènere literari: 
Any d'edició: 
2005
Altres dades: 
256 páginas.
Valoració dels usuaris: 
7.3/10
Sinopsi. Explica'ns l'argument del llibre: 

Una escriptora rep dues trucades que la fan viatjar al seu passat, a la ciutat on ja és estranjera i no temps i on tampoc en queda ningú per que li expliqui.  Maruja Torres ens porta a la Barcelona de la segona meitat dels anys 50 i a un lloc molt seu, "El Barrio chino" o milor dit, "El Barrio", amb majúscules. Com si es tractés d'una colmena en petit, assitirem a la desfilada de Los Nacionales, un serè, un botiguer de "Gomas y Lavajes", les dones de carrer, el pare assetjador i una llarga llista de personatges.

Paraules de l'Autora:
"Algunas novelas son como los remordimientos: se abren paso sin que la voluntad del autor pueda impedírselo. Un calor tan cercano, en principio, ni se iba a titular así ni iba a tratar de lo que trata. El tema de la infancia sólo aparecía en la medida en que justificaba el comportamiento adulto de la protagonista. Poco a poco, sin embargo, igual que, en mi ficción, Manuela se ve obligada a retroceder más de tres décadas para llegar a la etapa final de su viaje, para ponerse en paz, yo sentí que era ésta, y no otra, la novela que tenía que escribir para saldar, a mi vez, mis propias cuentas. Uno escribe, al menos yo lo hago, para dotar de sentido a lo que no lo tuvo, y para inventar lo que a la vida se le olvidó. Para ordenar el caos".
 

Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 

Una lectura de club que ha estat molt evocadora. I si es pot pensar que frases com “Ojalá te hubiera ahogado al nacer” (frase que la mare diu a la protagonista), és colpidora, l'autora ha sabut dibuixar les siutacions més dures d'una forma diferent, entenedora i sense borejar el patetisme.

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Un calor tan cercano"

Fa anys que vaig llegir aquest llibre. Jo diria que és proper que se't va ficant a dins i quan s'acaba trobes a faltar la teva part de vida entre aquells personatges.

Alegre? no ho sé, potser sí. El que està és ple de vida i al final vaig plorar moltíssim, ara no recordo la raó. Pero és un bon motiu per rellegir-lo.

Alegre perquè tot i les dificultats de l'època, el pare, la mare i la tia, el "calor tan cercano" és Irene, Irene i Ismael, els pares que no té però que ella aconsegueix ser una mena de nexe entre tots dos. Sens dubte la mare, la tieta, no li proporcionaven calor. En tot cas, la mare ja havia deixat de fer-lo. Era Irene qui va agafar aquest paper i és alegre perquè tot i que hi ha una liquidació (caixa de fotos de la mare), al final hi ha també un retrobament amb silencis perquè no cal dir res, amb la Irene.

És evidentment, una opinió molt personal però més o menys semblant amb altres companys de lectura.

Me deixat un detall importantíssim: quan ens descriu l'entorn (el tiet, la Irene), ho fa amb els ulls d'una nena innocent, intueix alguna cosa però no ho pot abastar. La veu narradora sap posar-se a la pell de la nena que s'amagava sota la taulla.