El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

La Col·laboradora

Autor/s: 
Editorial: 
Columna Edicions
Gènere literari: 
Any d'edició: 
2012
Valoració dels usuaris: 
5.8/10
Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 

L’autora ha intenta escriure una novel·la eclèctica en clau d’humor, a base d’abusar de  tòpics  molt suats. Satiritza el món editorial, la política, la sexualitat  i les addiccions amb molt poca gràcia i de manera barroera.
El nom de l’autora, amb un cos de lletra  més gran que el títol, a la portada del llibre, ja m’hauria d’haver donat una pista. Sembla que sigui un tribut a ella mateixa en el seu paper de tertuliana mediàtica i articulista original, que tant li escau i tant bé desenvolupa.
No la recomanaria a ningú.

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "La Col·laboradora"

Jo aquest darrer llibre seu no l'he llegit però em va passar el mateix que a tu amb Feli, esthecienne. Vaig trobar que era barroer i una poca-soltada. Crec que l'Empar Moliner és una bona articulista però que no passa d'aquí. Sap greu...

Ester F. Matalí

A mi tampoc m'agradat gaire. També penso que vol ser sarcàstic/irònic, però sense massa gràcia. Llàstima, crec que no no l'ha ecertat.

Bon vespre,

Coincideixo totalment amb vosaltres, l'Empar Moliner és bona articulista però una escriptora mediocre. 

Es veu clarament que l'objectiu d'aquest llibre és guanyar uns dinerons; l'argument és tan simple! A més, tampoc m'ha agradat gens la manera en què ha tractat el tema de les adiccions, ni tampoc el rol que li ha adjudicat a la "col.laboradora", la imatge que transpua; em sap greu, més quan l'autora és una dona. 

En resum, no el recomano a ningú.

Salut,

Teresa Malé

lamento no estar d'acord amb les vostres crítiques a "La col·laboradora". Crec que és una de les millors novel·les que he llegit aquests darrers anys. No hi veig humor per enlloc, ni és -al meu parer- una novel·la divertida, ans al contrari, la seva lectura m'ha deixat amb un pòsit d'una profunda tristesa. En el fons, Moliner el que fa és obrir en canal la societat catalana progre  -i urbana- del moment. És el cas, per exemple, d'una de les protagonistes, la Judit Guitart, la típica bleda i progre barcelonina que s'enamora de senegalesos que venen bosses de mà a la vorera del passeig de Gràcia i escriptors frustrats (als quals se'ls concedeixen premis per fer-los callar) i a qui finalment la història de la mort de la seva àvia durant la guerra civil li propicia un estímul per a la seva gris existència. Però no només acaba aquí, la cosa, sinó que Empar Moliner també fa un retrat molt exacte i cruel del món editorial i polític del país. Alguns que hi estem a prop sabem que l'autora no exagera gens ni mica, sinó que fins i tot es queda curta. L'escriptor de culte -alcohòlic, evidentment- que fa anys que no escriu ni una sola línia (tot ho fan els negres) i que les autoritats del país el passegen per les fires de llibres com "un autor extraordinari", l'editor que perd el cul per les becàries, el cavista cocainòman casat amb una noia del Carib que no sap ni a quin país es troba però que veu el seu marit com un dòlar amb potes, el comitè d'experts que es reuneixen per gestionar els actes de la memòria històrica (uns personatges només preocupats per menjar, beure fins a rebentar i passar les dietes a la Generalitat) i que s'atreveixen a donar lliçons de moral a tothom, els tertulians que canvien d'opinió depenent del moment del dia i de qui els paga, etcètera. "La col·laboradora" és un magistral fresc del que ha estat el nostre país aquests darrers anys, just abans de l'esclat de la bombolla. D'alguna manera, és la nostra versió de la "Societat Limitada" de Ferran Torrent. "La col·laboradora" és mordaç, intel·ligent, cruel, d'un realisme brut esfereïdor. Llegir aquesta novel·la, com a país, ens ha de fer mal, perquè també som això. D'aquí que la seva lectura m'hagi entristit, perquè reconec perfectament -i amb nom i cognoms- una part del país que descriu Empar Moliner. Ah, i tot això, a sobre, molt ben escrit, amb un domini de la llengua brutal.

Per acabar, deixar clar que no conec personalment Empar Moliner, ni en sóc amic, ni conegut ni saludat. Senzillament, expresso la meva opinió com a lector, i res més. blush