El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Guadalajara

Autor/s: 
Editorial: 
Quaderns Crema
Gènere literari: 
Any d'edició: 
1996
Valoració dels usuaris: 
7.8/10
Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 

Petit llibre amb grans relats que presenten dins una suposada realitat una ficció esbogerrada i tragicòmica fent algunes variacions d'històries tan conegudes com Robin Hood o Guillem Tell. 

Guadalajara va ser publicada l'any 1996 a Quaderns Crema i un any més tard va ser guardonada amb el Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig.

Etiquetes: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Guadalajara"

relats amb un punt de paranoia ideals per desconnectar de la realitat després d'un dia de feina.

Animus inmortalis est

Col·lecció de relats breus en què trobem els temes monzonians habituals: l'individu front a l'hostilitat del món, la deconstrucció de la il·lusió de control i el desig com a font inevitable de frustració.

«Vida familiar», dins Guadalajara, de Quim Monzó (2000).

 

Aquest relat, que encapçala el llibre de Quim Monzó, ens parla de la força de la tradició, de com les persones són presoneres de la rutina i la rigidesa de les normes socials. És un veritable plaer llegir cadascú dels relats que integren el llibre i reconèixer-s’hi en aquests personatges atrapats en problemes existencials a l’abast de qualsevol ésser humà.

 

Els personatges d’aquest primer relat formen part d’una família extensa amb una tradició professional molt arrelada i tenen un costum que resulta com a mínim inquietant, que actua com a marca per a diferenciar-los de qualsevol persona que no pertany a la família. Les preguntes, les pors i els qüestionaments que es fan ens acompanyen durant tot el relat, captivant-nos, il·lusionant-nos amb l’optimisme dels canvis i deixant-nos un gust amarg davant certes situacions irreversibles.  

 

En resum, em sembla una metàfora fantàstica del pas de les societats tradicionals, dominades per institucions fortes i autoritàries, on existeix una intensa solidaritat grupal; a unes societats modernes individualistes, on prima la llibertat de l’individu per damunt dels altres valors. Com succeeix al relat, quan les persones es rebel·len davant aquestes imposicions socials més pròpies del passat, han d’enfrontar-se també a la pèrdua de la solidaritat i protecció que el gregarisme afavoria.

 

Comptat i debatut, és un relat que no deixarà indiferent a ningú i que aconsegueix un resultat en conjunt molt satisfactori. Emociona al temps que invita a la reflexió sobre els temes existencials com són la llibertat, la felicitat i la difícil adaptació de l’individu a viure en societat.

Inés Soler

Tècnica d'Igualtat

Universitat de València

«Gregor», dins Guadalajara, de Quim Monzó (2000)

 

Un escarabat es convertit en un xiquet i el conte de Quim Monzó ens recorda el Gregorio Samsa de La metamorfosi de Kafka. Però en aquest cas es un animalet el que es transforma en humà i això li produeix una por enorme pel seu nou cos que no sap controlar i pel possible rebuig de la seua família.

 

L’autor ens fa sentir l'angoixa de Gregor despertant en un nou cos que pot moure feixugament i pesadament. Ens fa patir pensant que en qualsevol moment pot aixafar la seua pròpia família. Fa un recorregut per tota la cas a descrivint-nos amb detall totes les habitacions, fins i tot el dormitori del Gregor en el que ell troba propietats seues, sobretot la seua pròpia imatge.

 

Ens fa pensar al voltant de la idea del canvi. Què passaria si de la nit al matí tot el nostre món es capgirés i nosaltres no poguérem fer res més que adaptar-nos a la nova situació. I en la més absoluta soledat perquè la resta de les persones veuen normalitat on no la hi ha.

 

Em pareix una proposta interessant el fet de pegar-li la volta a la història de Kafka. Si resultava desagradable el fet de que un animal es transformés en persona no ho es menys la situació contrària. Sobretot tenint en compte que la transformació es tan profunda i ràpida que acaba matant a la seva família, mentre que en el cas de Gregorio Samsa el cuiden fins al últim moment.

Vida dels profetes, GUADALAJARA, Quim Monzó (2000).

 

De manera genèrica, podríem dir que l’autor es troba captivat per les repeticions, la pluja d’idees, els torrents mentals del pensaments que sorgeixen un rere l’altre i se’ls qüestiona fins a l’obsessió, trastorn que cada vegada més ens empresona a tothom.

En concret, si observàrem la substància grisa d’este escriptor, l’impuls nerviós provinent de la dendrita anterior, travessa l’axó de la següent neurona, alliberant el neurotransmissor. Neurona rere neurona, es transmet a una velocitat de vertigen, i més enllà.  A mode de metàfora, així raona, analitza, reflexiona, expressa, relata, escriu la seqüència dels pensaments propis...

A més, li encisa les generacions, les nissagues familiars; els costums, les qualitats, que s’hereten de pares a fills. Entre els relats que proposa Quim Monzó, no és el més significatiu però sí el que desperta la fascinació d’aquell que reb de la divinitat el do de profetitzar, tant els esdeveniments favorables, com els malauradament, dolents que, de natural ens condicionen la nostra vida.

La primera generació mor frustrada, la següent, viu desenvolupant la seua qualitat excepcional i la fa servir per a la salvació del món. Malgrat això, no s’escapa de la privació de satisfer les necessitats psicològiques, familiars i socials.

Finalment, el personatge, mitjançant el monòleg suporta un pes i una responsabilitat difícil d’assumir. Almenys, Monzó ho escriu; este és el primer pas per a la curació.

 

 

«A les portes de Troia», dins Guadalajara, Quim Monzó (1997).

 

L’escriptor barceloní planteja, de manera excepcional, una qüestió universal i atemporal com és la dicotomia entre la mitificació dels herois front a les misèries del cos humà.

 

Monzó rellata allò que haguera succeït si els troians no hagueren obert les portes de la ciutat al cavall de fusta deixat com ofrena - parany pels aqueus. Aprofita aquesta situació hipotètica, aquesta història contrafactual, per a fer paleses les misèries humanes que també amenacen als mits de la humanitat.

 

El lector s’enfronta d’aquesta manera a una lliteratura desmitificadora. Una lliteratura que fuig del lloc comú en un joc metaliterari no exempte d’humor. El típic humor tràgic a que ens té acostumats aquest autor. I on s’ataülla la por de l’heroi davant el fracàs i les seues terribles conseqüències.

 

Observem així les reaccions d’Ulisses per a donar resposta a les angoixes del seus homes. No només per a mantenir l’ordre dins del cavall sinó que per fer front a la dura i mundana realitat lligada a les necesitats físiques en lluita front als ideals de l’heroi.

 

En conclusió, un excel·lent relat que es troba junt a altres reelaboracions de mites clàsics com Guillermo Tell i Robin Hood dins d’aquesta recopilació de contes que és Guadalajara.

Jose P.

<< Vida del profetes >>, dins Guadalajara, de Quim Monzó (2000)

 

Quim Monzó ens brinda una peça interessant que tracta el tema de que no saps si és millor ser ignorant o sabedor d’alguna cosa important que pot afectar la teua vida. En qualsevol dels casos, no has de perdre el punt de referència amb la realitat i la sensatesa perquè sinó pot arrüinar-te la vida.

 

De vegades, potser siga millor no conèixer una cosa concreta que et podria fer patir. Així, quan es trobem en situacions que ens poden desbordar, el nostre cervell és intel.ligent i per a protegir-se s’oblida d’elles, tot i que això també ens pot fer sofrir per la sensació continua d’informació residual.

 

Tanmateix, si ets sabedor de l’asunt, potser que el què en principi era una cosa positiva, al llarg del temps, si no aprens a dur-ho amb sensatesa i sense obsessió, pot convertir-se en el teu principal enemic. Més encara, pot deixar-te sense vida propia ni personalitat, i a la fi acabar en tu i en el què vas ser.

 

Comptat i debatut, mai saps si ser ignorant o sabedor d’una cosa va a ser millor o pitjor per a tu. Hi ha dues opcions: o bé ser ignorant i viure amb un pressentiment, o bé ser sabedor i actuar sense conèixer les conseqüències, però en ambdues sense perdre el nord i amb sensatesa.

 

Eva ES

“La Literatura”, dins Guadalajara, de Quim Monzó (2000)

 

Dels 14 contes que es narren en l`obra Guadalajara es un dels més inquietants. No més tres pàgines han captat tota la meua atenció. Els pressentimens inconcients es manifesten a través de les històries del autor. Històries insólites podem trovar en la vida real. Hem escoltat moltes vegades allò de que “la realitat supera la ficció”.

 

Finalitzat el seu últim llibre, introducint algo nou respecte a les seues anteriors publicacions, la mort del protagonista. Té el compromís amb la editorial de publicar un llibre per any. Per ara ha publicat setze novel.les

El dia de la presentació del llibre rebre la noticia de reeditar la seua primera novel.la en una col.lecció nova. Este fet fará que rellegeixca totes les seues novel.les adonant-se d´un succés insòlit i sorprenent que provacará la seua angustia.

 

Els pressentiments, la intuïció, forma part del nostre instint primari de supervivència i de vegades aflora. La historia es totalmente subrealista, l´angoixa vital i el desassossec del escriptor arriba al lector al veure una situación tan Kafkiana com la que es presenta.

<Els llibres>, dins Guadalajara, de Quim Monzó (2000)

L’últim conte del llibre; una provocació, una justificació, no ho sabrem mai més. Després de tretze històries inacabades, tallades al moment on les possibilitats s’obrin, aquesta no podia ser menys.

Per una part, ens presenta un lector que ben bé podria ser un prototip de lector del llibre Guadalajara. El lector té quatre llibres a la mà, i no sap per quin començar, però a poc a poc, ens mostra la veritable realitat: llig els llibres fins que l’avorreixen. Només llig la part de la història que li presenta un munt de possibilitats, i quan es concreta la història, l’avorreix i deixa de llegir.

Ben bé pot ser la justificació de totes les històries que es conten al llibre. O pot ser siga la primera història que escrigué Quim, i a partir de ahí munta una sèrie de contes o històries inacabades, uns principis de llibres que es podrien escriure. Pot considerar-se aquest llibre el prototip de llibre que el lector d’aquesta història volguera llegir. Històries que no avorreixen, que manquen de final, on les possibilitats són infinites.

Cal destacar un colpidor pensament del lector. No pot tallar la vida, però sí els llibres. Per ell, tot començament dels assumptes de la vida, es millor que el final que vindrà. Les expectatives a la vida poden ser molt bones, però per força la realitat serà decebedora.

Per concloure, es una història que tanca el llibre, però podria encetar-lo. Resumeix clarament el que ha pretés Quim en el llibre, i tracta de fer-nos pensar en relació a l’obra que hem estat llegint. Volem històries senzilles acabades? O volem que les històries ens deixen amb la mel als llavis?

Jordi

“La vida és tan curta”, dins Guadalajara, de Quim Monzó (2000).

Quim Monzó relata una història quotidiana i senzilla, de lectura àgil que tracta el destí de dues persones en una situació que pot succeir qualsevol dia, en qualsevol moment, a tothom.

 

L’escrit comença amb l’encontre de dues persones desconegudes en un ascensor que s’atura entre dos pisos, un entorn tancat, on el temps es para, les urgències personals deixen de ser imperatives i només està l’opció d’esperar i, com no, conéixer a l’altra persona.

 

L’entorn en un ascensor ha donat al llarg de la història literària i cinematogràfica joc a la creació artística de nombrosos escriptors i directors de cinema, Woody Allen entre altres, creant ficcions futuristes o al contrari, creant una atmosfera intimista i on l’ésser humà mostra sense màscares la seua personalitat, com a mostra, els dubtes, els pors, les inseguretats, etc.

 

En aquest cas, el comportament humà en una situació desesperada, l’atracció que comença entre dues persones, la conversa entre desconeguts per afrontar una situació que només el temps pot arreglar i el destí que possiblement tot ésser humà té escrit, fan d’aquest relat una història amb un desenllaç obert i en mans de coincidències futures.

 

A tall de recapitulació, un relat coherentment redactat, ple de significat i intimitat que transmet i no deixa indiferent a la possibilitat de construir una relació amb una persona desconeguda on només el destí pot decidir el futur.

Gregor

 

Gregor, dins  Guadalajara de Quim Monzó. (2000)

 

 

Què pasaría si  un individu, un dia s’alçara i fos un escarabat?

 I si  fos a l’inrevés, que un escarabat un bon dia es despertara, convertit en un adolescent? Aquesta es la proposta de Quim Monzó, en el conte Gregor.  Un clar homenatge a la Metamorfosi de Kafka  amb replantejament de situacions i percepcions.

 Una petita obra mestra que ens donarà què pensar sobre els canvis, les adaptacións, l’istint, els humans…

 

 

A difèrencia de l’obra de Kafka, l’escarabat es desperta sent un humà, sense records permanets de la seua vida anterior i  amb la seua familia d’escarabats al costat d’ell observant-lo.

A partit d’ací al lector li serán mostrats  els nous escenaris del protagonista,  les seues percepcions  i la adaptació a la seua nova vida d’humà.  Tot això, es fa jugant amb les similituts  que es troben a Metamorfosi, com ara el despertar d’en Gregor, la referència a la música… però amb sensacions contraries,  despertant una curiositat  en el lector, que no  pararà fins a l’últim paràgraf.

Absolutament recomanable tan si s’ha llegit l’obra de Kakfa com si no, amb sorpresa final inclosa.

 

 

Comptat i debatut, Monzó  ens mostra una nova realitat dins de la ficció, anant un pas més enllà, sense perdre de vista d’on es ve. Un conte magistral, intens, carregat  d’emocions i contrastos, una parada obligatoria si viatges per Guadalajara.

 

«Estratègies»

«Estratègies», dins Guadalajara, de Quim Monzó (2000).

A classe de valencià, amb el Maties, hem aprés a fer ressenyes. I ja sé que al primer paràgraf hauré de comentar el tema, fer alguna mena de valoració i relacionar-ho amb l’actualitat. Així, doncs, podria dir que aquest conte –i mentiria si diguera que és el que més m’ha interessat– parla d’aquelles decisions que, sense trellat, lògica aparent o simple sentit comú, prenem (o no) al nostre dia a dia.

A continuació, podria dir que el llibre m’ha entretingut, tot i que encara no l’he acabat. O que feia temps que no reia amb un conte que, fins i tot, he contat de festa a alguns amics.

Més encara, podria afirmar que el Quim Monzó és un gran escriptor, que explica històries amb una elegància i capacitat d’evocació magistrals, que es caracteritzen per la seua circularitat i un nivell de detall que ens trasllada i ens fa partícips del relat. Així, hi podria afegir, l’obra de Monzó és reflex de la postmodernitat i els seus contes no son sinó caricatures d’aquest món urbà contemporani.

Però, i si no ho fera així? I si decidirà concloure dient que és un llibre tediós, ensopit i en extrem repetitiu? Potser el Maties no ho aprovaria, i tal vegada al Monzó no li fera cap gràcia. Però, i si tothom ho pensara i ningú gosara dir-ho?

 

Què bona la Sela.

Estic segur que al Monzo li agradaria la teua ressenya.

La vida és tan curta

«La vida és tan curta» dins Guadalajara, de Quim Monzó (2000).

 

En aquest relat, un dels tretze que integren Guadalajara, Quim Monzó ens presenta una història senzilla i quotidiana, amb uns personatges que prèviament no tenen cap relació personal, però que hauran de compartir alguns moments de la seua vida. Qui no s’ha trobat en algun moment en un espai tancat, de dimensions reduïdes, amb persones desconegudes?

 

Què és urgent? Què és important? Són preguntes a les quals cadascun haurà de trobar una resposta i que els personatges d’aquest relat es plantegen davant una incidència tècnica, que els farà conviure al llarg d’un temps, tancats en un ascensor.

 

A més, aquesta experiència fa que dues persones desconegudes fins a eixe moment, paren atenció l’un en l’altre i tinguen el temps suficient per a conèixer-se. En temps de les comunicacions i les relacions virtuals, un acte tan natural com parlar (face to face) amb un igual, sembla un acte cada vegada més en desús.

 

Cal destacar l’ús que Monzó fa de la descripció dels espais i de la seua capacitat per a fer que el lector o la lectora es pose en situació, utilitzant els pensaments del narrador com instrument per a desenvolupar la història. En definitiva, una agradable lectura que fa que ens replantegem les formes de comunicació entre individus i la relativitat del temps.