El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

El carrer de les Camèlies

El carrer de les Camèlies
Autor/s: 
Any d'edició: 
1965
Altres dades: 
Premi Crítica Serra d’Or de novel·la el 1965; Premi Sant Jordi el 1966 i Premi Ramon Llull de novel·la el 1969
Valoració dels usuaris: 
8.9/10
Sinopsi. Explica'ns l'argument del llibre: 

Sobren ressenyes per descriure El Carrer de les Camèlies (i encara no entenc com és que no estava ressenyada a Llibres per Llegir). Premi Crítica Serra d’Or de novel·la el 1965, Premi Sant Jordi el 1966  i Premi Ramon Llull de novel·la el 1969.

El Carrer de les Camèlies és un clàssic de la literatura catalana, el segon llibre de Mercè Rodoreda escrit a l’exili que descriu a la perfecció, i només com sap fer ella, un retrat de la Barcelona de postguerra. On el carrer està ple de persones anònimes, víctimes del seu patiment particular, que esdevenen testimoni d’una època.

La Cecília Ce, de pensament complex i desordenat, no coneix els seus orígens familiars ni tampoc perquè l’abandonen al néixer al Carrer de les Camèlies. Tot i que no va a l’escola i, per tant, no està en contacte amb altres nens, aprèn de la mà d’en Jaume, el seu pare adoptiu, “tot el que  cal saber i més”, la qual cosa no li impedeix fantasiar tant com sigui possible.

La Cecília viurà amors tèrbols i convulsos, fruit de la seva innocència i poca vinculació afectiva i amb l’entorn. Passa a dependre econòmicament dels homes, que intenten fer d’ella el que volen (ho aconseguiran?). I per fer-se valer ella mateixa, intentarà cosir bruses o exercir l’ofici més antic del món. “Una nit, sense pensar-m’hi, la vaig arrossegar fora de la barraca, vaig agafar el portamonedes, i, prima com un espàrrec, me’n faig anar a la Rambla a fer senyors”.  

Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 

Avortaments i vòmits. Esperit humà de supervivència. La narració fa viure a la protagonista en un món de l’absurd. Triangles amorosos, maltractaments, degradació física i moral... Fins que la Cecília coneixerà l’Esteve, qui li regala un pis i li fa canviar, aparentment, el destí.

Rodoreda no deixa de sorprendre a cada conte a novel·la que una llegeix. Sense cap mena de dubte, és la més gran de lletres catalanes.

 

@cosesdelaclara

Etiquetes: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "El carrer de les Camèlies"

La vaig llegir fa anys en l'assignatura contemporània i em va resultar molt més tèrbola, més inquietant  que La plaça del diamant. Sempre la recomano amb Jardí vora el mar i Tots els contes.

Conté l'escena de violació més esgarrifosa i impactant de la literatura catalana

Afegeixo al que has dit la relació de la protagonista amb la dama de les Camèlies . I no tan sols pel nom del carrer i l'ofici a què es dediquen, sinó també pel nom de la dama de les Camèlies, Violeta. I violeta és el color i les flors que apareixen més en Cecília C.  Em sembla la novel·la més avançada de Rodoreda. És també mnolt interessant la relació de la mort i l'amor, el simbolisme de la imatge de l'àngel que té Cecília. Moltes més coses que es poden trobar en aquest fosc i negre fons de la novel·la que ara mateix no recordo.

 

Maria Jesús

A mi em va passar com a Mª. Jesús. Vaig fer a Literatura Catalana Contemporània II a la UOC, un treball sobre aquest esfereïdor llibre de Mercè Rodoreda. Encara que potser fa cinc o sis anys és una novel·la que et deixa uns trets inesborrables.

Recorde que ens demanaven un titol, jo vaig posar-ne un que farà riure, però per a mi era significatiu: "Cecília Ce a la ciutat gòtica", perquè Barcelona hi esdevenia una gàbia gairebé mortal per a la protagonista. Entre d'altres característiques opine que és una obra avançada al seu temps, perquè el paper de la dona és nuclear, però no romàntic o de beneïda. Ací sorgeix "l'altra Rodoreda", urbana, colpidora. Excel·liria les escenes anomenades del "carrer València", amb una sensació d'asfíxia narrativa, semblant a la tensió de la trama que crearà Patricia Highmith. No parle de suspens (informació prèvia) ni misteri (ignorància d'objectiu), sinó d'una sensació que t'afeixuga a determinades obres (més que a la sèrie de Tom Ripley, a obres més desconegudes, com "Le cri d'hibou", duta al cinema per C. Chabrol).

És per tot plegat que Rodoreda abasta una cimera distinta de les seues novel·les més conegudes. Tot just amb "El carrer..." va tindre diferències d'opinió amb les malaguanyades Montse Roig i Mª. A. Capmany, però això són figues d'altre paner...

Perdó pel rotllo amigues/cs, Agustí.

 

Benvinguts rotllos, Agustí. Quan el rotlle és sinònim de coneixement i aprofundiment conseqüència de l'elaboració d'una Pac universitària amb un resultat tan interessant. M'agradaria comparar les nostres dues Pacs, però com que he canviat d'ordinadors i sóc (valgui la redundància) tan desordenada, no sé si la trobaré. Si la trobo et propuso de deixar-les aquí o en algun altre apartat per enriquir-nos tots plegat o per veure diferents versions d'aquesta impactant novel·la. I si no la trobo jo també i qui l'hagi feta , potser l'Ester o als uoquians, uoquianes que corren per aquí.

Feliç i dolç dia de Pasqua Florida amb mona inclosa (no sé si també es celebra a València)

Maria Jesús

Sí, és festa. Quan èrem petits, a banda de la mona, botàvem a la corda i enlairàvem la miloca. M'encisava la cua de les miloques i les cançons específiques, com ara "El dia de Pasqua Pepito plorava perquè la miloca...(...) "

La PAC sobre "El carrer..." no l'he trobada mai, per dissort.

Molt bons comentaris Agustí i Maria Jesús. Moltes gràcies! Estic d'acord en que Barcelona esdevé com una gàbia. Però crec que també ho seria qualsevol altra ciutat on hagués viscut la Cecília. Ella és una gàbia per ella mateixa, sense voler-ho. Destacaria, sobretot, que és un llibre actual, que no passa de moda i recomanble tots els temps. El persontage és molt complex i els de l'autor David Vann (Terra, Caribou Island), que vaig llegir fa poc, m'hi recorden. Salvant la distància de la temàtica i que Cecília en el fons és innocet.

Aquest es un debat sucos com els que anyorem alguns quellegistes. Celebro haver-lo trobat. Vaig llegir la novel.la fa molts anys i amb poques expectatives. Despres de La Placa del Diamant no em creia amb dret d'esperar res comparable de l'autora. Em va soprendre la forca i profunditat d'aquesta novel.la entreviada de surrealisme. La Cecilia, tan diferent de la Colometa, s'hi agermana en un punt molt rodoredia: cap de les dues troba el que busca (la passio perduda, el pare) pero totes dues es conformen amb el que troben: el marit mutilat, el vell jardiner.