El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Entrevista a Jordi de Manuel

Sobre l'entrevistat...

 
Escriure m'agrada i em diverteix... i el que ens agrada i ens diverteix, els humans ho acostumem a convertir en passió.

Entrevista

Jordi de Manuel i Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor.

Ha publicat diversos reculls de contes i novel·les: El pes de la por (Alfaguara) El beuratge (Alfaguara), Tres somnis blaus (Columna; premi Valldaura), Cels taronges (Columna; premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (Columna; premi Pere Calders de Literatura Catalana), L'olor de la pluja (La Magrana), El cant de les dunes (Pagès editors), El raptor de gnoms (La Magrana), Mans lliures (Edicions 62), La mort del corredor de fons (Edicions 62), Orsai (Meteora). Amb el recull de relats Disseccions (Proa), guanyà el premi El Lector de l'Odissea, l'únic guardó literari en què participa un jurat de cent lectors.

És membre de la SCCFF (Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia). Més informació al Corpus literari de Barcelona.
 

Llxll: Què és per a vostè la novel·la negra?

No m'agraden gaire les definicions perquè a vegades l'important són els matisos, que no es poden definir. Si he d'explicar breument què és la literatura negra diria que és el gènere que utilitza contextos criminals per posar la lupa a les escletxes fosques de la societat, als dilemes i les contradiccions morals d'aquesta.

Llxll: Creu que la novel·la negra és un gènere infravalorat?

En literatura catalana sens dubte que ho és, d'infravalorat. És una literatura que no està normalitzada, perquè la llengua pròpia està sota el pes d'una altra llengua literària. La industria editorial sap molt bé que la literatura mal anomenada d'entreteniment només és rendible si es publica en la llengua de l'estat... és com si la literatura de la llengua minoritària (la catalana) es reservés a —la també mal anomenada— alta literatura. És molt difícil trencar aquest cercle viciós, només cal anar a qualsevol llibreria i fixar-se en les  taules de novetats i les prestatgeries. Probablement la situació canviarà quan es tingui un estat propi i la literatura catalana es normalitzi, com qualsevol altre estat del món.   

Llxll: La majoria de protagonistes de novel·la negra comme il faut per què tenen aquest aire d’spleen?

Entenc que spleen significa un aire melancòlic i taciturn. Aquesta imatge és l'herència de la narrativa i el cinema negre nord-americà, que perfila detectius solitaris, rudes, alcohòlics i asocials. El meu personatge, l'inspector Marc Sergiot, comparteix algun tret spleen, però diria que és un home més aviat normal, que s'escapa de l'estil d'aquesta mena de detectius: no és gens rude, ni faldiller, no li agrada dur cap arma i l'impressiona la sang i els cadàvers.     

Llxll: Parli’ns de la seva obra. Què té publicat? Està treballant en algun llibre?

La meva obra és diversa, he publicat deu novel·les i molta narrativa breu, amb incursions en la literatura infantil i juvenil. La major part de les meves novel·les pertanyen al gènere criminal, però també m'agrada escriure ciència-ficció. M'interessa també la ciència-en-ficció, que Carl Djerassi defineix com la narrativa que utilitza fets científics amb rellevància social per explorar dilemes morals. En la meva obra procuro transgredir les fronteres entre els gèneres.
M'agrada treballar en moltes coses alhora. Pel que fa al gènere criminal tinc un recull de deu relats pràcticament enllestit (en tots hi apareix el meu inspector Marc Sergiot treient el nas) i una novel·la (la vuitena de la sèrie) en gestació que serà la primera que no s'ambienta a la ciutat de Barcelona.

Llxll: Què cal per editar avui a l’Estat espanyol?

En el meu cas vaig tenir sort de guanyar tres premis literaris gairebé seguits que em van permetre publicar amb editorials que arribaven a tots els racons de Catalunya. Ara estem immersos en un canvi tecnològic, tant pel que fa a l'edició amb l'entrada (encara tímida) dels llibres electrònics, com al paper que juguen les xarxes socials. Per altra banda, és fonamental que les persones continuem llegint: la lectura és el millor termòmetre per mesurar el progrés d'una societat. Què cal editar i com cal fer-ho dependrà de la indústria editorial, dels agents literaris, dels crítics, dels llibreters, dels canals de distribució dels nous formats, però els lectors habituals, sobretot, han de ser els que tinguin l'ultima paraula  amb independència de les modes.    

Llxll: Com treballa? És a dir, té alguna metodologia, mania...

Suposo que tots els escriptors tenen el seu mètode. En el meu cas abans de posar-me a escriure un relat o una novel·la procuro tenir clar on vull anar a parar. Esbosso un esquema de l'obra, procés que em pot dur molt de temps; em preocupa molt l'estructura, l'organització temporal de la trama, que no acostuma ser lineal. Sovint durant el procés faig canvis, naturalment. Després, quan converteixo les idees en paraules, rellegeixo i reescric fins que crec que no he de tocar més el text perquè no perdi la frescor inicial. Escriure és un ofici i com qualsevol altre ofici s'aprèn de treballar cada dia. No tinc cap mania especial.... gaudeixo del procés de documentació i recerca i, si puc, visito els escenaris, faig fotografies i situo prop del teclat alguna imatge o un objecte menut relacionat amb la trama. Res gaire diferent, suposo, del que fan altres escriptors. 

Llxll: Aquesta pregunta la fem sempre que tenim l’oportunitat... Per què escriu un escriptor?

En el meu cas és molt clar: escriure m'agrada i em diverteix... i el que ens agrada i ens diverteix, els humans ho acostumem a convertir en passió.

Una altra cosa és escriure quan tens coses a dir; llavors desitges que et llegeixin tants lectors com sigui possible, que és el que qualsevol escriptor voldria.  

Llxll: Recomani'ns alguns dels que per a vostè són els millors escriptors de novel·la negra de la història.

Honestament, no he llegit prou per recomanar "els millors". Només puc parlar del que he llegit i m'agrada: entre es llegendaris podria destacar Patricia Highsmith, Raymond Chandler i Georges Simenon; entre els actuals Andrea Camilleri, Arnaldur Indridason i Ian Rankin.  

Llxll: Independentment del gènere negre, ens podria recomanar un parell de llibres que per a vostè són imprescindibles per a un bon lector?

Em sento incòmode recomanant... les persones han de descobrir allò que els agrada, no tothom ho troba, ni té la sort de fer-se lector. Recordo tres novel·les que vaig llegir durant l'adolescència que van contribuir a fer-me lector: El Senyor del anells, una entrada extraordinària a la literatura fantàstica; El dia dels trífids, un bon llibre per iniciar-se en la ciència-ficció i El nom de la rosa, una transgressió del gènere negre i l'històric.

Franja: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí