El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Entre dos fills

Editorial: 
Llibres del Delicte
Gènere literari: 
Any d'edició: 
2016
Altres dades: 
Valoració dels usuaris: 
8.8/10
Sinopsi. Explica'ns l'argument del llibre: 

Es pot estimar qui ha causat el mal i qui l’ha patit? Una mare es debat entre dos fills. Entre el lament de la pèrdua i el temor de perdre l’únic que li queda. El dolor d’estimar qui li ha tret el que més estimava. Entre dos fills és la història verídica d’una mare que plora la mort violenta d’un fill, el dol de la pèrdua, l’odi, la incomprensió del drama i la necessitat de perdó. Un relat que la mare d’un antic alumne de la Maria Vilanova i Vila-Abadal va confiar a l’autora perquè l’expliqués al món.

Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 

 

«Entre dos fills» és una història colpidora, dura, d’aquelles que et fan plantejar que faries tu si et trobessis en la tessitura de la protagonista. I és que no és gens fàcil posar-se a la pell de la Blanca. Ella viu una d’aquelles situacions que penses que no poden passar mai, que no són reals, que són contra natura. Però succeeixen i tant que succeeixen i en aquesta novel·la i tenim el clar exemple.  Perquè la duresa d’ «Entre dos fills» recau en gran part —els fets ja són prou macabres per si sols— en el fet de que està basat en un fet real.

 

Maria Vilanova i Vila-Abadal ens porta una història que a ella l’hi va explicar en primera persona la mare d’un antic alumne. I fen servir aquesta mateixa  primera persona, és la pròpia autora qui ens explica com va  conèixer la Blanca i com va sortir la  idea d’escriure’n la història. Quant el que l’autora relata són els fets que van succeir, la mort d’en Ramon, el fill de la Blanca,  passa a fer servir un narrador en tercera persona, encara que segueix sent ella qui ens parla. En aquests capítols se serveix d’una llibreta que en forma de diari anat escrivint la Blanca.

 

Si superar la mort d’un fill ja és quelcom prou complicat i difícil per una mare, si ja costa encarar el dia a dia amb l’absència irremeiable de qui més estimaves i fer-te a la idea que no el tornaràs a veure, no vull ni pensar el que ha de ser per una mare el fet d'haver de perdonar i seguir estimant al culpable de tant de dolor. Per què això és el que fa la Blanca: perdonar i seguir estimant, encara que em costa molt creure que arribi mai a oblidar. Perdonar i estimar, més quan parlem d’un fill, són sentiments que a una mare li surten sense cap esforç, per grossa que ens l’hagi fet — i en el cas de la Blanca és el més gros que un fill pot fer a una mare—, però d’aquí a què oblidem... hi ha un llarg camí.

 

L’autora ens explica com una tragèdia de tals dimensions trastoca a tota la unitat familiar; una família que ja està tocada per la figura d’un pare autoritari i mal tractador; de com la Blanca s’arriba a culpar del que ha succeït, pensant que si s’hagués separat del seu home, res d’això hauria passat. Aquest sentiment de culpabilitat que quasi totes les mares treien a passejar quan els nostres fills tenen problemes; un sentiment humà que va associat a la condició de ser mare. Ens parla del dolor per  la pèrdua d’un fill, i de la capacitat d’estimar i perdonar d’una mare. Però també ens ensenya com sempre ens quedarà un bri d’esperança, quelcom que ens ajudarà a seguir endavant i ens traurà d’aquell pou tan fosc on hem caigut; i això queda perfectament reflectit en el final del llibre, un final que ens farà plorar, però ara serà d’emoció i no pas de tristesa.

 

«Entre dos fills» m’ha posat els pèls de punta i m’ha fet plorar, m’ha encongit l’estómac i m’ha colpejat a l’ànima d’una manera brutal, sense pietat. Ha remogut coses que tenia soterrades molt al fons, que no volia que sortissin a la superfície, i per sobre de tot m’ha fet pensar en la capacitat d’estimar, perdonar i oblidar que pot tenir l’ésser humà. Jo, com a mare, no sé si seria capaç de fer el que fa la Blanca, m’hauria de trobar en el seu cas... i encara que en part ja ho he fet  i per això puc entendre perfectament com se sent la Blanca  i  don treu aquesta fortalesa que ens mostra, les circumstàncies de la pèrdua són molt diferents, i en el meu cas, jo no he estat capaç de perdonar.

 

«Entre dos fills» és una lectura dura, d’aquelles que et fan parar per prendre aire mentre llegeixes, però que no pots deixar, que necessites seguir endavant acompanyant a la Blanca en el seu difícil periple. Una lectura molt i molt recomanable, això sí amb una capsa de mocadors a prop. I que ningú s’arribi a pensar que és una història de llàgrima fàcil, res més lluny de la realitat.

 

Bruixeta

https://magiadellibres.blogspot.com.es/

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Entre dos fills"

Una novel·la que deixa el cor encongit, la pell de gallina i un regust molt amarg al paladar.

M’ha costat molt enfrontar-me a aquesta plana en blanc davant els sentiments contradictoris que la seva protagonista m’ha mostrar al despullar la seva anima i quedar-se en carn viva.

La Blanca és una dona, però sobretot i per sobre de tot és una mare que ha perdut al seu fill, fet que ja de per si és antinatura però si per aquest fet no fos prou tormentos es veurà obligada a perdonar i a conviure amb aquella persona que li ha pres, un fet que posa al lector en escac per discernir que faríem en el seu cas.

Un cas basat en fets reals i que Maria Vilanova i Vila-Abadal per petició de la protagonista a novel·lat de manera brillant ja que realment frapa al més dur de cor.

Entre dos fills m’ha fet pensar en una frase que sempre em deia la meva avia “Perdono però no oblido” i aquesta sensació és la que m’ha portat a una lectura vertiginosa en la que hi ha moments que he necessitat parar per respirar i assimilar el context que ens marca l’autora.

Personalment no sé si podria parlar de valentia en el cas de la protagonista real al transmetre en paper el fet, jo no ho hagués pogut fer, crec que hi ha fets massa dolorosos fins i tot per compartir-los, però cada un lluita amb el seu dol i la seva pena com pot i aquesta novel·la sembla com una alliberació, un deixar-ho anar tot en fora i alleugerir les espatlles del pes del món.

Una novel·la real que l’autora aconsegueix relatar al estil negre, amb incògnites i girs argumentals, li dona vida pròpia i ens convida a pensar, reflexionar i discernir allò que no està escrit però que entre les seves pàgines s’amaga.

A vegades estimar és el dolor més gran que una persona pot patir. Una mare que ha perdut el seu fill i que tem perdre l’altre, no és un tema senzill, no es llençar una moneda al aire i decidir a cara o creu, no es posar a la balança els dos fills i saber a quin s’estima més.

No crec que ho hagi dit encara mai però intentaré expressar-me el millor possible, la novel·la m’ha agradat però desitjaria que fos ficció, el punt de realitat marca molt al lector i costa de pair.

Suposo que si la trama et remou i et queda al cor és que va la pena de debò, però no és una historia per a cors sensibles ja que no en sortiran indemnes.

Un dolor palpable, una tragèdia i un cor trencat en mil bocins. @PetitaLlibreria